viernes, noviembre 25, 2011

Crónica d'un esfarrapamientu nnunciau

Deixuvos embaixu'l testu y la semeya que remitiera'l mieu collaciu Joaquim dende Catalunna. La semeya ye'l sou votu nulu del pasau domingu y nel testu desplica'l pur quei d'esi votu. Joaquim escribe en catalán peru cumu esti ye un bloge plurilingue tou cierta que cun un piquennu esfuerciu sereis quienes a pescancialu:

Ací teniu el meu vot nul, el vot d'un afiliat del PSC

Jo sóc socialista i mai votaré el PP. Però el PP mai m'ha defraudat perquè tot el que farà ja ho ha fet. Qui m’ha defraudat ha estat el PSOE perquè ha traït la socialdemocràcia i el seu electorat d’esquerres. Per a mostra un botó: fa unes setmanes van preguntar a José Luis Rodríguez Zapatero si pujaria els impostos als més rics i va contestar “No está previsto”. Això és ser socialista? El PSOE també ha traït, amb la resta de partits polítics, la democràcia, convertint-la en una partitocràcia en règim de llibertats. Ha traït també Lleó (o País Lleonès), la regió formada per Lleó, Zamora i Salamanca, negant-li permanentment amb el PP el seu dret constitucional, com a nacionalitat, a l’autonomia, la seva història i la cooficialitat de la llengua lleonesa, cometent ambdós partits un vertader etnocidi. Per tot plegat he votat nul.

M'esparvera la manca d’autocrítica de la JSC. Una de les poques coses importants que vaig aprendre durant la meva etapa activa a les joventuts és que hem de ser inconformistes davant del partit. Ans al contrari, observo un conformisme aclaparador, per exemple, davant d’uns dirigents (Carme Chacón, José Montilla, José Zaragoza, Miquel Iceta...) que, com diu En Germà Bel, “Després de destrossar aquell gran Partit que va ser el PSC, ara s'ofereixen per rematar el PSOE”.

En voleu dades? Ací les teniu:
1.183.299 - 37,70 - 52
570.361 - 18,32 – 28

Què són? Els resultats (vots, punts percentuals i escons) del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999 amb Pasqual Maragall (el que per a mi és el millor president que ha tingut la Generalitat en aquesta època democràtica, el polític més proper que he conegut, que ha defensat el que li ha donat la gana on li ha donat la gana i quan li ha donat la gana, i que se’l van treure de sobre sense, inexplicablement, cap minoritària crítica) i les del 2010 amb José Montilla. Direu que el tripartit suposà un fort desgast, i és veritat. Direu també que el PSC es tornà massa catalanista, i és veritat que alguns votants ho van interpretar així i van acabar votant el PP. Però més vots han anat a parar a CiU, i les últimes eleccions generals ho posen d’especial manifest.

Què ha ocorregut? La sucursalització del PSC respecte el PSOE. El PSC, un partit sobirà federat al PSOE, s’està comportant cada vegada més com una federació d’aquest. És vergonyós que el PSC voti quelcom al Parlament de Catalunya i tot just el contrari al Congrés dels Diputats. I no estic a favor de que el PSC es separi del PSOE. El PSC ha estat i ha de continuar sent clau per garantir la cohesió social de Catalunya, sent el seu partit més plural, votat per catalanistes d’arreu de Catalunya, catalans immigrats des de la resta d’Espanya, burgesos de Barcelona... No només açò: la gran diferència política entre Catalunya i Euskadi és el PSC. A diferència del PSE, una força política mitjana (tot i el seu increment en les últimes eleccions basques) juntament amb el PP, el PSC és un dels dos partits centrals del catalanisme. Però la manca de coratge davant del PSOE està residualitzant cada vegada més el PSC, convertint-se en un partit mitjà de Catalunya juntament amb el PP, quedant CiU com a única formació central del catalanisme. I la gran perjudicada d’això és Catalunya i, dit sigui de pas, el conjunt d’Espanya. Per evitar-ho, el PSC ha de deixar de presumir de federalista només amb paraules i demostrar que ho és amb els fets (qui era aquell de "Fets, no paraules"?). Al cap i a la fi, la gent no es creu que el PSC sigui federalista. I no van gaire desencaminats, perquè el nostre partit encara no té un discurs federalista elaborat. Quin hauria de ser aquest? Un federalisme plurinacional simètric (que agafi el millor del clàssic federalisme nacional simètric, i del federalisme plurinacional asimètric del gran Maragall) que conjugui la diferència de les nacions espanyoles (les regions que estudiaven els nostres pares, vigents avui en dia, més Cantàbria) en igualtat i permeti vertebrar el PSC, el PSOE, Catalunya i Espanya.

En la implantació d’una cultura federal a Espanya, en l’aprofundiment democràtic i en la urgent sortida socialdemòcrata (i no neoliberal) a la crisi, els nostres dirigents han demostrat una sobrada incompetència. El PSC i el PSOE, però, són dos partits claus. La militància, doncs, haurà de prendre la paraula als propers congressos nacional i federal, dur a terme una pregona renovació generacional i, com ha dit Iñaki Gabilondo, reconstruir el partit de nou.

Joaquim Verde i Llorente

No hay comentarios:

Pregón del I Encuentro de Cultura Tradicional "Valle de Gordón"

La Pola de Gordón, 14 de mayo de 2022 Buenas tardes: Es para mí un gran honor pregonar este I Encuentro de Cultura Tradicional “Valle de...