jueves, junio 24, 2010

EL VESTÍU

Llevu tantos annos aguardandu que yá... perdí la cunta. Voy faciéndume vieya, vou perdiendu la pacencia y tu... nun chegas.

Al entamu tenía suaños ya ilusiones. Enfebrecida, enchena de fuercia, repetía turriona qu'esi sedría'l cabeiru día de mi vida viviendu esa pasaxeira situación d´ostracismu. Paséi milenta nueiches albidriandu'l xeitu de fuxire de la pesadiella que m'arrodiaba y que nun me daba tregua nin descansu.

Consultéi mélicos y fizi milenta prebas pa sanare de lo que tola xente dicía que yera una enfermedá de la tiesta, que me sorbía los sesos. Tomábanme pula visionaria, la bruxa qu'alertaba de lu que diba acaecere sinon ponían remediu, peru naide daba importancia a las mias cuitas.

Pesi a tou, nun me sentía enferma. Pa matare'l tiempu entaméi a facer un vestíu qu'imaxinéi fermosísimu. Sedría'l trax de los mieus suaños d´enfancia. El trax perfeutu p'aquel gran día.

Tenía de facere'l diseñu. Fou una dura xeira. Una xeira inacabable. Dengunu paecíame suficientemente bonu p'aqueilla data tan deseyada pur min. Ruempe que te ruempe, fici un tentanariu de fueyas. Lluéu outru y outru y outru... A la fin, las fueyas diban esparramánduse pul suelu, deixándulu alfombráu de los bocetos. Dengunu nun me prestaba.

Abandonéi estudios, trabayu, collacios y amores. Vivía devotamente dedicada a facere realidá aquel suañu.

Pasonun branos, outueños, hibiernos y primaveiras. Los años sucedíanse y nun s'asemeyaban unos a outros. Dacuandu, tenía intres d'esperanza y sigía dibuxandu.

Tenía los gueyos estraños de los que miran ensin vere, las mias manos cansas y deixé'l llabor.

Tenía d'escoyere la tela. Sedría fina. Una tela dina d'una reina. Poru, tendría la testura de las alas las llibélulas y sedría sonce cumu'l terciopelu.

Asina qu'entaméi la geta la tela. Anduvi viaxandu, percorrí'l mundu enteiru y outra vuelta, chamónunme llouca. Tampoucu nun me prestaban las telas que los vendedores m´amosaban. Tomábanme pur una muyer caprichosa que nun sabía lu que quería.

Sigu na llucha. Cuasi, nun tengu yá collacios que sofiten la mia idega. Dame igual. Yá nun sufru.

Sigu naguandu esi gran día. El día que tu cheges.

Las mias manos de tantu dibuxare, tienen los dedos engarrotaos y retorcíos cumu sarmientos peru las idegas tan nidias cumu siempres. Facere de día y desfacer a la nueiche.

Entá nun dou cul diseñu ni cuna tela.

Namái hai una color posible, la color de la dedaleira y la zreizal: la color púrpura pal vestíu Penélope.

LLÁNCARA, Xunu y 19, 2010 – Día de las LLETRAS LLÏONESAS

2 comentarios:

El barquero leonés dijo...

Está chulo el blog. Muy luminoso y diáfano. Da sensación de frescura. Firmado: "El esaborio número 1"

Cisastura dijo...

Bonas Alicia!!!!
Güedeyéi agora el camentariu que dexárasme nel mieu blog...
Si, pues xubir el recorte del periódicu si quies
Pus si, munina yá nun teu facebú xD!! esborránonme pur subversiva ya pur apoyar organismos que diban escontra' l gobiernu (pur kale borrokera, vamos), en tool casu, que sepias que tou en Liyón ciudá viviendu xD!!!!! que tamos percerquina, cuandu quieras quedar chámasme.
Un beisu guapísimaaaa!!!

Pregón del I Encuentro de Cultura Tradicional "Valle de Gordón"

La Pola de Gordón, 14 de mayo de 2022 Buenas tardes: Es para mí un gran honor pregonar este I Encuentro de Cultura Tradicional “Valle de...