L'orixinal na lligazón darréu https://www.eltemps.cat/article/9338/lleo-contra-castella#.XkfUsgA3KIw.whatsapp
LA LLUITA LLEONESA
Lleó contra Castella
El lleonesisme prova d’obrir-se espai enmig del debat territorial espanyol. L’aprovació de mocions a desenes d'ajuntaments, entre els quals el de la capital, exigint la creació d'una autonòmia pròpia connecta amb una demanda històrica que els moderns, ara, en diuen ‘Lexit’. A més, els sindicats han convocat per aquest diumenge, 16 de febrer, una manifestació pel futur de la província que es preveu multitudinària. Viatgem a Lleó per copsar-ne els ànims.
Lleó ha entrat en estat d’ebullició. A la plaça de Santo Domingo, ubicada al centre neuràlgic de la ciutat, el cartell publicitari que presideix la parada de bus diu així: “Por la independencia de tu reino creativo”. La paraula “independencia” emergeix destacada en color roig. A dalt, la bandera de Castella i Lleó ha patit un parell de retocs: els dos castells que en formen part —símbols de Castella— han estat substituïts per dos logotips de Fiebre, l’agència creativa que promociona l’anunci. Els dos lleons, és clar, romanen intactes.L’aprovació d’una moció al consistori local en favor d’una autonomia pròpia per a Lleó, Zamora i Salamanca —l’anomenada Regió Lleonesa— ha sacsejat els ànims. El proppassat 27 de desembre, els regidors del PSOE, la Unió del Poble Lleonès i Podem donaven suport a la iniciativa de la UPL, una formació nascuda en 1991 que compta amb tres actes a l’Ajuntament i un total de 156 a la província de Lleó. Aquest partit regionalista presentarà la mateixa moció a la seixantena de poblacions on té presència. De fet, ja s’ha debatut a 24 municipis més, a 22 dels quals ha eixit endavant
L’exemple més paradigmàtic potser siga el del poble de la família paterna de Pablo Casado. I és que a Matadeón de los Oteros la proposta ha rebut el vot favorable de Vicente Rodríguez Blanco, l’únic representant del PP. Un veterà que ha votat en consciència, sense atendre les indicacions de la direcció popular. Encara que Gènova i Ferraz se n’oposen de ple, no volen ni sentir a parlar d’un nou problema territorial, la llista d’indisciplinats va ampliant-se i fins i tot afecta Ciutadans. La setmana passada, els populars de Boñar s’adherien a la moció i els socialistes feien igual a Villaquilambre, el quart municipi de Lleó en nombre d’habitants i on viu, curiosament, Luis Tudanca, secretari general autonòmic del PSOE, contrari a la via autonomista com també ho estan el líder del PSOE lleonès, Javier Alfonso Cendón, i el president de la Diputació, el bercià Eduardo Morán. Malgrat tot, el degoteig és una constant.
Què està succeint a Lleó? Per què rugeix tant? L’exigència d’una autonomia lleonesa no és nova, es remunta a l’etapa de la Transició i s’ha mantingut latent els 37 anys de vida que ja dura el seu matrimoni amb Castella. Els símptomes més visibles n’han estat els senyals de trànsit i els cartells de la Junta de Castella i Lleó que hi ha a la porta de col·legis, hospitals i la resta de dependències administratives en molts casos, el topònim “Castella” apareix ratllat, igual com els dos castells que aquesta aporta a l’escut autonòmic. La inscripció “Junta de León” n’és el resultat final.
La multitudinària manifestació del 4 de maig de 1984 contra la comunitat autònoma recentment constituïda.
El pas dels senyals als salons de plens, el pas del grafitis a les mocions autonomistes, ha significat un salt qualitatiu. És producte del desencís creixent provocat per la sensació de residir a una comunitat de dues velocitats. O, encara pitjor, a una comunitat migpartida, en què una part progressa a velocitat de creuer mentre l’altra sembla naufragar. Les dades demogràfiques i socioeconòmiques de Lleó, Zamora i Salamanca cada vegada disten més de la vitalitat que mostra l’eix Valladolid-Palència-Burgos, el gran beneficiat del casament forçat. Això ha fet reverdir el lema “León solo” que ja va ressonar a les dècades del 70 i del 80. La Regió Lleonesa com a darrera oportunitat de tres províncies que llangueixen a poc a poc. Els esnobs en diuen Lexit.
L’autonomia prohibida
Alfonso Fernández Mañueco, el nou president popular de la Junta, s’ha afanyat a assegurar que el seu Govern “garanteix la unitat” vigent. Com si fora el president espanyol referint-se al conflicte polític català, ha subratllat que “el benestar de Castella i Lleó no passa, de cap manera, per la divisió, l’enfrontament i l’aixecament de fronteres” i ha qualificat de “quimera impossible” l’anhel secessionista lleonès. Mañueco justifica el posicionament favorable d’alguns regidors del PP a la “manca d’informació” que arrosbr seguen els representants polítics “dels poblets de muntanya i la Tierra de Campos”. Una manera de restar transcendència al vot afirmatiu d’alguns edils populars de les zones rurals, “més preocupats de l’enllumenat nadalenc o de la calefacció de l’escola”, i de concentrar la culpa en els regidors socialistes de la ciutat de Lleó. “A una capital provincial, l’eco de la política nacional sí que arriba de més a prop”, ha remarcat.El PP està al capdavant de la Junta de Castella i Lleó des de 1987. Els socialistes tan sols van governar-la de 1983 a 1987, a la primera legislatura. No obstant això, l’antiga Aliança Popular —AP, germen de l’actual PP— fou la principal formació que va plantar cara a la inclusió de Lleó en aquesta comunitat. Els conservadors lleonesos, capitanejats per José María Suárez —germà de l’exministre franquista Fernando Suárez González— van presentar una esmena a la totalitat al Congrés dels Diputats en què reclamaven el famós “León solo”. La iniciativa va ser tombada per 98 vots a favor i 186 en contra. La lleonesa havia estat la via d’accés a l’autonomia escollida per la Diputació de Lleó, però, a partir del mes de març de 1980, tant el PSOE com la UCD van concloure que Lleó no hi podia anar per separat i van redreçar-ne el rumb. Una eventual unió amb Astúries generava temences entre els sectors centristes per l’excessiva acumulació de miners, mentre que la Regió Lleonesa, que entusiasmava a Lleó, no despertava tantes simpaties a Zamora i Salamanca.
L’ucedista Rodolfo Martín Villa, lleonès de soca-rel, i el socialista Gregorio Peces Barba, diputat per Valladolid, van conduir Lleó fins l’altar on l’esperava Castella. El primer, que l’any 1977 havia afirmat que “Lleó manté característiques ben diferenciades de la regió de Castella”, s’hi va involucrar amb un èmfasi especial, persuadit com estava que això afavoria “l’interès general”. L’objectiu era la conformació d’una comunitat enorme que esdevinguera un contrapès als nacionalistes bascos i catalans, alhora que es facilitava la creació de dues autonomies uniprovincials sense tanta història —Cantàbria i la Rioja— amb la intenció que el País Basc no se sentira assetjat, empetitit, pel pes d’una autonomia gegant, integrada per nou províncies i que suma 2.000 quilòmetres quadrats més que tot Portugal. La regió més extensa d’Europa. Poca broma.
Els maldecaps no se circumscrivien a Lleó. L’any 1981, la Diputació de Segòvia va optar per abandonar el procés preautonòmic en marxa i iniciar els tràmits per constituir-se com a autonomia uniprovincial. PSOE i UCD van incorporar l’altra província díscola a Castella i Lleó aplicant l’apartat b) de l’article 144 de la Constitució espanyola, que fa esment a l’“interès nacional” a l’hora d’organitzar les províncies en autonomies. AP tornava a votar-hi en contra.
Fruit de les desavinences, l’Estatut de Castella i Lleó va ser l’últim a veure la llum. A les votacions celebrades al Congrés i el Senat, AP s’hi va abstenir. Un bon nombre dels seus diputats i senadors es negaven a acatar l’anomalia que suposava l’adscripció de Lleó i Segòvia a la comunitat en qüestió en contra del criteri expressat per ambdues diputacions. El partit va arribar a redactar dos recursos d’inconstitucionalitat contra l’Estatut que tampoc no van prosperar. Finalment, el setembre de 1984, el Tribunal Constitucional dictava sentència: Castella i Lleó era una autonomia plenament legal. De la mateixa manera que les línies mestres de l’autonomia valenciana van ser pactades pel socialista Alfonso Guerra i l’ucedista Fernando Abril Martorell, el destí de Lleó va ser acordat als despatxos madrilenys per Martín Villa i Peces Barba.
Tot plegat hauria pogut ser diferent en cas que Baldomero Lozano no haguera desaparegut massa jove, a l’edat de 38 anys. Oriünd d’Albacete i advocat de professió, van elegir-lo diputat per la circumscripció de Lleó a les eleccions de 1977 i 1979, l’any en què va morir víctima d’una malaltia. Lozano va erigir-se en referent inequívoc del lleonesisme al si del PSOE, clamant per l’autonomia uniprovincial i exigint la convocatòria d’una consulta popular “Somos socialistas, pero antes leonesistas”, resava una pancarta que va fer-se habitual a les manifestacions de l’època. Avui un carrer de Lleó porta el seu nom i un col·lectiu lleonesista del PSOE local també es diu com ell.
Les raons de Lleó
A la col·legiata de San Isidoro, al bell mig de la ciutat, hi ha soterrats 12 reis i 10 reines. El panteó on jauen dona fe del pòsit històric d’un regne, el de Lleó, que l’any 1017 va estrenar uns Furs que incloïen la inviolabilitat del domicili. A més, la Unesco ha reconegut San Isidoro com a bressol del parlamentarisme: la primavera de 1188, el rei lleonès Alfons IX hi va convocar la cúria règia, una assemblea participada per membres de l’Església, la noblesa i representants del poble pla designats a les seues ciutats.Aquella assemblea constituí l’embrió de les Corts posteriors. Alfons IX va prometre “no fer la guerra, la pau ni cap pacte sense el consell dels bisbes, els nobles i els homes bons”. D’altra banda, Urraca I (1081-1126) és considerada la primera reina no consort de l’Europa cristiana. A partir de llavors, les infantes van aconseguir d’ostentar drets successoris.
Els orígens dels lleonesos es remunten als asturs de l’era preromana, que més endavant quedarien integrats a Gallaecia conjuntament amb l’actual Galícia i el nord de Portugal. A principis del segle I, Asturica Augusta (Astorga) va esdevenir la capital del convent Asturicense, inserit a la província Tarraconense. Per terres lleoneses han desfilat sueus, visigots i musulmans. L’any 910, el rei asturià Alfons III el Magne va decidir abdicar i dividir els seus dominis entre els seus fills. Va situar l’infant Fruela al front d’Astúries; l’infant Ordoño va quedar-se amb Galícia, i l’infant García, el primogènit, va posar-se al capdavant de Lleó, que passava a tenir la consideració de regne i n’esdevenia la capital. Sense hereus, García va ser succeït per Ordoño II, qui reunificaria la corona. Sota el regnat d’Alfons VII —casat amb la filla del Ramon Berenguer III— i del seu fill Ferran II, la presència de nobles catalans al Regne de Lleó va ser abundosa. Ferran II, de fet, va trenar una relació estreta amb Alfons II d’Aragó, comte de Barcelona. Va exercir-hi com a tutor.
L’Estatut de Castella i Lleó, al seu preàmbul, explicita que “fa mil cent anys va constituir-se el Regne de Lleó, del qual van desprendre’s, al llarg del segle XI, els regnes de Castella i Galícia, i l’any 1.143, el de Portugal”. Els regnes de Lleó i de Castella s’unirien l’any 1230, sota els auspicis de Ferran III.
Amb les enquestes en contra
A la fase preautonòmica, el 28 de març de 1978, ni Lleó ni Santander (Cantàbria) ni Logronyo (la Rioja) no van voler participar a la reunió de parlamentaris celebrada a Burgos en què van seure’s els fonaments de la comunitat futura. Van deixar les seues cadires buides. D’aquestes tres províncies, però, la que no va poder escapolir-se de la fusió amb Castella va ser la lleonesa. Com a contraprestació, va rebre algun reconeixement minso, com ara que la denominació oficial de Castella-Lleó, suggerida a l’inici, es modificara lleugerament amb la introducció de la conjunció copulativa “i”, que distingia amb més nitidesa la personalitat pròpia de cadascun dels dos territoris.Una aclucada d’ulls que provava de captivar els lleonesos, tan reticents com eren a convertir-se en la parella de fet de Castella. A l’enquesta encarregada l’any 1979 per la Diputació de Lleó, únicament el 4,1% dels habitants de la província aprovaven aquesta opció. L’autonomia lleonesa era la preferida per al 64,1% dels ciutadans. L’alternativa biprovincial amb Astúries era la predilecta per al 4,03%, i una comunitat amb asturians i càntabres seduïa el 2,01% dels consultats.
L’any 1986, un nova enquesta, elaborada pel CIS, apuntava que el 45,3% dels lleonesos anhelaven la separació de Castella, el 22,5% opinaven que es tractava de territoris diferents als quals els interessava d’estar units i el 16,6% afirmava que era el mateix territori. Al cap d’una dècada, un sondatge de l’empresa Demoscopia per a Diario de León assenyalava que el desig de divorci s’estenia al 55% de la població i que el 27% s’estimava més la convivència amb Castella.
El gran hàndicap
Quatre dècades després d’aquella controvèrsia, l’encaix autonòmic de Lleó no ha quallat. Ni de bon tros. Les manifestacions del 18 de març de 1978 i del 12 d’abril de 1980 van precedir la marxa multitudinària del 4 de maig de 1984, quan Castella i Lleó ja era una realitat. Aquell dia van eixir al carrer uns 90.000 ciutadans de Lleó, Zamora i Salamanca. Dels diversos partits convocants, AP era de nou el més rellevant. La imatge d’un jove enfilat al balcó de la Diputació lleonesa va resultar gairebé tan colpidora com els carrers plens de gent: va retirar l’anomenada bandera cuartelada autonomista i va substituir-la per la de Lleó.Les protestes més properes han estat convocades pel lleonesisme social. No han tingut tant de ressò, però no són negligibles. L’any 2006 se’n van celebrar dues, amb una assistència de 5.000 i 8.000 persones, i el 2007, dues més que van aplegar-ne 15.000 i 18.000. L’11 de maig de 2013, a Salamanca, n’hi va haver una altra “pel futur de la Regió Lleonesa”.
El gran entrebanc d’aquest corrent reivindicatiu és, precisament, allò més important: la traslació política. Tant el PSOE i la UCD en els moments decisius com el PSOE i el PP més tard, mai no han contemplat cap altre escenari que no siga la consolidació del projecte autonomista de Castella i Lleó. Els grups lleonesistes primigenis, articulats al voltant de l’Agrupació Independent Lleonesa, el Grup Autonòmic Lleonès, l’Assemblea de la Regió Lleonesa, el Bloc Autonomista del País Lleonès, Esquerra Regionalista Lleonesa, el Partit Regionalista Lleonès o el Partit Unió Lleonesista no van obtenir la penetració suficient. El Partit Regionalista del País Lleonès (Prepal), focalitzat a Zamora i que encara perviu, tampoc no ha gaudit d’una incidència apreciable.
L’experiment més reeixit ha estat la Unió del Poble Lleonès (UPL), una formació fundada a començament dels 90 que a les eleccions autonòmiques de 1999 i 2003 va fer el cim: el 3,81% i el 3,94% dels vots a escala autonòmica, amb dos i tres escons, respectivament, a les Corts radicades a Valladolid. En aquells comicis, el percentatge de vot de la UPL a la demarcació de Lleó va situar-se pels volts del 19%. A Zamora i Salamanca, per contra, mai no ha aconseguit trencar un sostre exigu, del 3%. A les eleccions del 26 de maig de 2019, va quedar-se al llindar dels 30.000 sufragis i va haver de conformar-se amb un sol procurador en Corts, la denominació oficial que reben els diputats de Castella i Lleó.
Qui ocupa aquest escó és Luis Mariano Santos, el secretari general del partit. Ell no dubta a parlar de “traïció” i responsabilitza el “silenci còmplice del PSOE” de la unió amb Castella. “El mateix Martín Villa ha insinuat que potser va ser una errada, tal com va admetre, al seu dia, el magistrat Francisco Tomás y Valiente”.
Amb mig miler de militants i 19 alcaldes, la UPL es vanta d’estar enclavat al centre de l’espectre polític i d’haver tancat acords a esquerra i dreta. De qualsevol manera, el perfil eminentment conservador de José María Rodríguez de Francisco, Pelines, no els ha permès d’eixamplar-ne la base. A més de cofundador del partit, va ser el càrrec amb més transcendència pública a l’etapa d’enlairament.
“A la UPL hi ha una certa llibertat ideològica, som un instrument per assolir l’autonomia, no un partit polític homologable a la resta”, subratlla Santos, qui s’ha marcat el repte d’“obrir els ulls” als socialistes i populars que refusen la segregació. El “malestar creixent” de la ciutadania a causa dels “desequilibris territorials” n’ha de ser l’esperó. Una reforma estatutària hi escurçaria els tràmits legals, però això requereix, en efecte, la col·laboració de PP i PSOE. L’única que s’ha dut a terme, l’any 2007, no va atendre la petició dels sectors lleonesistes que ambicionaven la inclusió d’alguna porta que aplanara el camí a la secessió.
El trajecte alternatiu encara es presenta més costerut. Tan costerut que més aviat sembla una paret vertical: en un termini de sis mesos, les tres diputacions afectades i dos terços dels municipis que representen la majoria del cens electoral de cada província haurien d’aprovar la sol·licitud de segregació. Les Corts de Castella i Lleó, en primera instància, i el Congrés dels Diputats i el Senat, a continuació, haurien d’estudiar llavors la possible convocatòria d’un referèndum d’escissió.
La creació de l’autonomia seria més a l’abast si s’acotara als límits estrictes de la província de Lleó. Però aquesta hipòtesi no satisfà del tot els lleonesistes de pedra picada. El líder de la UPL, per exemple, s’esforça a transmetre els motius pels quals és l’hora de tocar el dos en bloc: “Un de cada dos joves emigrats a l’estranger són lleonesos, la Junta aspira a concentrar l’activitat econòmica a l’àrea de Valladolid, els fons europeus Miner han servit per a executar obres lluny de les conques mineres... És un despropòsit rere un altre”.
El primer edil val·lisoletà, el socialista Óscar Puente, no s’està de criticar els desitjos rupturistes de Lleó. En lloc d’asserenar l’ambient, destaca per la seua incontinència verbal. Qüestiona les inversions de la Junta a la província de Lleó i no amaga el seu somni de multiplicar per més de dos la població de Pucela, passant dels 300.000 veïns actuals a 700.000. En aquest sentit, ha convidat els joves lleonesos a instal·lar-s’hi en lloc de buscar-se la vida a l’exterior i ha qualificat de “feble” l’economia lleonesa. “L’exhortem a parlar cada dia de nosaltres, les ximpleries que propala ens ajuden molt”, ironitza Santos sobre l’alcalde Puente.
Rebels amb causa
Coronat per una txapela i desprenent bonhomia, Félix José Pérez Echevarría, àlies Cheva, és una de les cares més reconegudes del lleonesisme associatiu. Assidu de les lluites de tota mena —laborals, socials, culturals— que afecten Lleó, va participar activament als inicis de la UPL, per bé que l’any 1997 va decidir abandonar l’organització i fundar-ne una altra, Ciutadans Lleonesistes, que a penes no va tenir repercussió.Des de març de 2006, Cheva tramita els permissos oportuns per concentrar-se cada primer dissabte de mes al davant de la Diputació de Lleó. I ja en porta 167. El detonant va ser la resposta parlamentària que l’aleshores president autonòmic, Juan Vicente Herrera, va dedicar-li al diputat de la UPL Joaquín Otero quan aquest va demanar-li si estava disposat a promoure una consulta sobre la pertinença de Lleó a la comunitat. Herrera, visiblement enutjat, va censurar que Otero “es replantejara el passat” per comptes de “treballar pel futur d’aquesta regió” i va qualificar la seua actitud de “contumaç i cavernària”.
“Des d’aquell moment, cada primer dissabte de mes exigesc el meu dret cavernari a ser membre d’una autonomia no castellana”, comenta Cheva, un “lleonès pels quatre costats” que té “claríssima” la victòria de l’opció autonomista lleonesa en un referèndum. “Els complexos heretats del franquisme, la por, és allò que ens impedeix de reclamar-lo obertament”, sosté. No debades, les pressions als regidors de PP i PSOE perquè no secunden les mocions lleonesistes li evoquen aquells temps. “Quin interès hi ha a negar-nos l’autonomia que ens pertoca? Nosaltres no pretenem marxar d’Espanya”, afegeix, “van idear Castiga a Lleó [l’anomena així] per tal de frenar els nacionalismes i mireu com han crescut pertot arreu...”.
Fet i fet, Cheva acusa la Junta de practicar exactament el mateix que el PP retreu a catalans i bascos: l’adoctrinament. “És palpable als llibres de text, en què figura molta història de Castella i poquíssima del Regne de Lleó, i ho fan mitjançant la Fundació Villalar, el súmmum del nacionalisme castellà”, lamenta. I és que, als seus estatuts, aquest organisme públic vetlla, literalment, per “acréixer el sentiment de pertinença dels castellans i lleonesos a una comunitat autònoma amb identitat pròpia”. La missió és “estendre per tot el territori aquest sentiment”, així com “fomentar, promoure i realitzar tota mena d’activitats dirigides a popularitzar la localitat de Villalar de los Comuneros com a dipositària dels símbols històrics i de les tradicions de la comunitat de Castella i Lleó”.
Però el 23 d’abril, la festivitat autonòmica, els lleonesos dediquen la jornada a visitar l’Ikea d’Astúries, aprofitant que la multinacional sueca els abona aquell dia l’import de l’autopista. Als pobles i ciutats de Lleó, la diada de Castella i Lleó passa totalment desapercebuda. Potser per això, l’actual patronat ha comunicat que la Fundació Villalar és a punt de rebatejar-se Fundació Castella i Lleó en un intent desesperat d’aproximar-la a tothom que hi sent recel. El seu pressupost anual ascendeix a un milió d’euros.
“A la Junta només li preocupa transportar l’aigua de Lleó cap al regadiu de Valladolid i desenvolupar al màxim Boecillo”, es plany Cheva en al·lusió al parc tecnològic situat a 15 quilòmetres de Valladolid, enmig d’una pineda i connectat per autovia amb la capital autonòmica. José María Aznar, primer president del PP de la comunitat entre 1987 i 1989, va ser-ne l’instigador. 30 anys després, Boecillo és un dels anatemes dels regionalistes lleonesos. Denuncien que els governants autonòmics animen la fugida d’empreses cap allà; abans, a través de les trucades del popular Tomás Villanueva —conseller d’Economia i Ocupació de 2003 a 2015—, i ara, amb les del vicepresident Francisco Igea, de Ciutadans. Tots dos, per cert, naturals de Valladolid. Segons dades de l’INE, de 1991 a 2017, el municipi de Boecillo ha passat de tenir 910 habitants a tenir-ne 4.104.
Per als lleonesos, Cheva ja forma part del paisatge. Alguns turistes, en canvi, s’hi acosten en veure’l plantat amb la pancarta “Autonomía leonesa, ¡ya!”; n’hi ha que s’interessen per la seua reivindicació i d’altres que, menys amablement, li diuen “independentista” i que vol “trencar Espanya”. “Com hem de ser antiespanyols, els lleonesos? Si som els pares de la pàtria! La lluita contra els musulmans va iniciar-se ací!”, exclama.
Al seu parer, un altre dels obstacles amb què es troba el lleonesisme és la concentració de molts mitjans clau a mans de l’empresari José Luis Ulibarri. A través d’Edigrup, posseeix tres periòdics —des de 2007, Diario de León, la joia de la corona i, des de 2013, El Mundo de Castilla y León—, explota, en companyia de l'empresari Miguel Méndez Pozo, l'home fort dels negocis a Burgos, la concessió autonòmica de TDT —RTVCyL, amb la marca comercial La 7— i ha arribat a acords amb emissores estatals com Onda Cero, abans, i Es Radio, més recentment. Aparellador de professió, Ulibarri també va ser un dels grans guanyadors del repartiment de llicències de TDT comarcals al País Valencià en un concurs que el Tribunal Suprem va declarar nul. Va anotar-se’n 13, més que ningú, en un procés que va tutelar qui era conseller de Presidència, Esteban González Pons. Anys a venir, el magnat Ulibarri resultaria imputat en el marc del cas Gürtel pels contractes amb la trama de la seua constructora Begar, i als sumaris de Púnica i Enredadera. Una causa, aquesta última, que li va fer passar dos i mesos i mig a Soto del Real en situació presó provisional.
“Hem patit uns mals polítics i tenim la premsa segrestada”, s’empipa Cheva. En 2006 va remetre un SOS a tots els diputats i senadors per transmetre’ls la necessitat imperiosa de l’autonomia. El català Josep Antoni Duran i Lleida i el basc Iñaki Anasagasti van ser dels pocs a contestar-li, assegurant que votarien a favor de la Regió Lleonesa si la votació aplegava al Congrés. Però qui realment s’ha preocupat pel lleonesisme és Carles Mulet, senador de Compromís des de 2016. Hi ha registrat multitud d’iniciatives i fins i tot s’ha adreçat en lleonès a l’hemicicle, uns gestos que els col·lectius implicats agraeixen profundament.
La llengua invisible
Ricardo Chao i Xairu López pertanyen a un d’aquests col·lectius. A l’associació cultural Faceira, que supleix la tasca de la Junta. L’article 5.2 de l’Estatut indica que “el lleonès serà objecte de protecció específica per part de les institucions pel seu valor al si del patrimoni lingüístic de la comunitat”, raó per la qual “la seua protecció, el seu ús i la seua promoció seran objecte de regulació”.“Les actuacions del Govern autonòmic, però, s’han limitat al pagament de 200.000 euros per a l’obertura d’una càtedra a la Universitat de Lleó, a la realització d’un documental i a la cessió de locals per tal de fer-hi activitats”, puntualitza Chao, professor especializat en la història de Lleó que ha escrit, entre més llibres, Historia de los reyes de León: de Pelayo (718) a Juan I (1300). Xairu López, professor de lleonès, alerta de la “diglòssia terrible” que exhibeixen els qui encara conserven la llengua: “Quan s’expressen en ella, tenen la convicció d’estar parlant malament”. Chao, ras i curt, la defineix com “la llengua invisible”. Per contra, el gallec sí que s’estudia —voluntàriament, amb mestres de la Xunta— als centres escolars d’El Bierzo occidental. L’Estatut de Castella i Lleó també hi recull el “respecte” i la “protecció”.
Faceira aixopluga una quarantena d’integrants. Preocupats per la història, la cultura i la llengua de Lleó, s’escandalitzen en veure els llibres de text dels alumnes —“l’historiador Miguel Artola n’ha qüestionat el contingut”, apunta Chao— i les publicacions editades per la Fundació Villalar. En una d’elles, un còmic que tracta d’explicar la història de Castella i Lleó, una parella del Paleolític pinta a una cova dos dibuixos que són una còpia del castell i el lleó de la bandera autonòmica. “D’aquella època daten les primeres pintures rupestres”, es pot llegir al còmic, “l’homo sapiens sapiens ja havia desenvolupat un pensament simbòlic complex”.
Amb ben pocs recursos i una dosi enorme de voluntarisme, Faceira ha editat un diccionari lleonès-castellà, el manal Falar con xeitu (“parlar com cal”), el llibre de mitologia Llión máxicu o el conte Esbardu, protagonitzat per un ós bru. El lleonès, que forma part del sistema lingüístic asturià, no disposa d’acadèmia pròpia. De fet, els seus ensenyants busquen la convergència amb una llengua que el Principat d’Astúries podria declarar oficial durant la legislatura en curs. Un panorama bastant més optimista que no el del sud.
Alicia Valmaseda, una altra professora de lleonès, destaca que hi ha paraules calcades al català, com per exemple “vegada” o “pardal”. Ella imparteix classe a Trobajo del Camino, a tocar de Lleó. A la capital, només el col·lectiu Faceira dona classes de l’idioma. A Zamora, Salamanca i alguns pobles petits, en canvi, sí que és possible d’aproximar-se al seu coneixement.
Les associacions L’Alderique, El Fueyu i La Parva organitzen el curs oferit per Valmaseda. Hi ha 28 maticulats d’edats diverses, entre els 15 i els 70. “Ací, les institucions no tenen cap interès a salvaguardar la llengua, ja ens agradaria tenir una administració com la catalana, la valenciana o la basca”, exposa.
“El menysteniment arriba als llibres de text i als exàmens d’accés a la universitat: en una ocasió, un mapa on posava ‘Kingdom of Lion’ van decidir traduir-lo com ‘Corona de Castilla’”. I s’enerva en recordar l’acte de commemoració dels 800 anys de “Corts castellano-lleoneses”, celebrat a Burgos en 1988. Si bé Valmaseda detecta “un lleonesisme més sòlid entre les noves generacions que no entre les de 30 o 40 anys”, considera que “la gent tem que li diguen independentista”. “Tothom hauria de saber que Espanya és molt més que Castella”, proclama.
“Castella i Lleó està feta amb els pedaços que sobraven, és una comunitat que no se la creu ningú”, opina López. “Era el somni dels empresaris fariners de Valladolid que sempre van ambicionar una capitalitat autonòmica”, afegeix Chao. Efectivament, Lleó percep Pucela com a rival molt més que com a germà. N’és una demostració la dita popular, amb esperit ofensiu, que diu així: “Valladolid: mierda, moscas y ganas de ser Madrid”. Definitivament, les falques festívoles que s’escoltaven per la ràdio els primers anys de l’autonomia —“¡Nueve provincias, una comunidad, un futuro, una identidad!”— no van trobar l’efecte desitjat.
Tensions al marge, és indubtable que l’autonomia ha sigut balsàmica, redemptora, per a una província amb molt menys recursos que la lleonesa. Valladolid concentra tot el poder polític i tan sols ha cedit el Tribunal Superior de Justícia, a Burgos, i el Procurador del Comú —una figura anàloga a la Sindicatura de Greuges— a Lleó. Potser perquè, com diu l’actual alcalde de Valladolid, els lleonesos sempre s’estan queixant.
De greuges, en tenen un fum. Els fons europeus que havien de revitalitzar les conques mineres van desviar-se a obres com l’autovia Lleó-Burgos, que afavoria l’eixida de Valladolid cap al nord. Mentrestant, l’autovia Lleó-Zamora es troba en un estat penós i la via ferroviària que transitava per l’antiga Ruta de la Plata fa anys que va deixar de funcionar.
Bon coneixedor de la sensació d’infrainversió estesa a la zona, el lleonès José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar el Pla Oest amb la meta d’estimular les tres províncies occidentals i va convèncer l’empresari Amancio Ortega perquè instal·lara una gran plataforma logística d’Inditex a Onzonilla (Lleó). Més tard Mercadona va establir-ne una altra a Villadangos del Páramo, a uns 20 quilòmetres de distància.
“Si hi haguera un referèndum, el guanyaríem amb el 65% dels vots”, rebla Chao. “El problema és que, a hores d’ara, pesa més la situació de Catalunya que no l’aconseguiment de la Regió Lleonesa”, matisa López, segons el qual “l’esquerra lleonesa sempre havia entès el lleonesisme com un moviment de dretes”. Podem, sense anar més lluny, s’hi havia mantingut en una posició equidistant fins que l’onada de mocions als consistoris els ha dut a donar suport al clam autonomista.
‘Leon is not Castella’
“Els lleonesos no som castellans, el gentilici castellanolleonesos és una autèntica aberració”, saluda Inés Prada, que durant 20 anys va ser regidora del PP a l’Ajuntament de Lleó. “Van utilitzar-nos per equilibrar l’Estat de les autonomies”, destaca, i recorda la petjada de Juan Morano, que va ser alcalde per la UCD i per un grup independent, del 1979 al 1987, abans d’integrar-se al PP. L’any 1986 va estar 11 dies en vaga de fam al saló de plens consistorial, acompanyat de 23 treballadors que protestaven pel tancament de l’escorxador municipal dictaminat per la Junta. A les eleccions de 1987, després d’una campanya de marcat caràcter lleonesista en què va obtenir 12 escons, fou apartat del poder en virtut d’un acord entre AP i el PSOE. El “pacte cívic”, se’n va dir.“Ja n’estic farta, de les raons d’Estat!”, sosté l’exregidora Prada, “no soc federalista, però si el nou Govern opta per obrir el meló territorial, hem d’aprofitar-ho per obtenir la nostra autonomia”. “No som a gust amb Castella, Valladolid és un forat negre que absorbeix la indústria i els recursos de Lleó, nosaltres sempre havíem estat una regió pròspera, i ells, un poble gran”.
Prada, que continua formant part de l’executiva provincial del PP, admet que el seu partit “no ha fet res per vertebrar aquesta comunitat”. Salva una mica el president Juan José Lucas, però censura la predilecció d’Herrera per Burgos i la d’Aznar per Valladolid. “Mañueco, que és de Salamanca, ha d’adonar-se que Lleó existeix i que cal esmenar aquest desequilibri. La gent m’atura pel carrer i em comenta: ‘Doña Inés, no ens defensa ningú!’”, confessa. “La gent jove cada vegada se sent més lleonesa, ells són la nostra esperança”, sentencia.
Guzmán, Fruela, Ramiro... No són pocs els pares i mares que posen ara noms de reis lleonesos als seus fills. “Sí, molts joves sembla que s’enganxen al lleonesisme”, observa Ana Gaitero, periodista de Diario de León. Les seues cròniques sobre memòria històrica, les mil i una lluites laborals de la província i la decadència de la mineria són sensacionals. “La dictadura va imposar una identitat molt espanyola i va inocular la sensació que quedar-se al poble era cosa de pobres i incults”, explica, “van preparar la gent perquè emigrara a les grans capitals”. La revifalla lleonesista pivota sobre les escoles de música tradicional, els cursos de llengua... “Són moviments de canvi social que estan configurant una identitat nova”.
Gaitero també té clar que el “sí” s’imposaria en un hipotètic referèndum. “És que la Junta ha potenciat absolutament l’eix Valladolid-Palència-Burgos”, afirma, “la gent n’és ben conscient, el sentiment de greuge comparatiu és terrible”. “Lleó és la primera capital i la tercera província més envellida de l’Estat, això ho resumeix tot”, diu. En aquest sentit, Gaitero remarca el posicionament cada cop més crític dels sindicats majoritaris i el perfil dels seus responsables: “Tant UGT com CCOO tenen ara dos dirigents lleonesistes i més bel·ligerants, disposats a ser molt més exigents que no van ser-ho els seus predecessors”. De moment ja han urgit la Junta a convocar una “mesa pel futur de Lleó” i han convocat per aquest diumenge, 16 de febrer, una manifestació triple a Lleó, Ponferrada i Villablino.
Tanmateix, en girar la vista enrere i analitzar l’obra dels diversos presidents del PP, Gaitero no pot evitar de ser pessimista: “Aznar, creant el Consell Comarcal d’El Bierzo, va matar el lleonesisme dividint en dos la província; Lucas i Herrera posaven molt bona cara ací, però en arribar a Valladolid oblidaven els seus compromisos, i Mañueco tampoc no permet albergar gaires esperances”.
El Bierzo és, així doncs, una pedra a la sabata del lleonesisme. Es tracta d’una àrea extensa, fronterera amb Galícia i Astúries, diversa com Lleó en el seu conjunt. Així i tot, el reconegut escriptor Valentín Carrera, natural de Ponferrada, s’ha decidit a signar un manifest d’intel·lectuals lleonesos proclius a l’autonomia lleonesa. Per què?
“Al Bierzo i unes altres zones de Lleó sempre ha existit una desafecció envers la capital”, rememora, “l’oblit ha estat permanent”. El Consell Comarcal, sense competències de pes, “només ha servit per alimentar-se a sí mateix, és una joguina que als polítics de torn els ha fet creure que tenien una mena d’estatutet”. Aquest divendres, Fernández Mañueco hi retia la primera visita oficial d’un president de la Junta.
Carrera, que escriu en gallec, troba que l’annexió a Galícia no seria una bona idea per a El Bierzo, tot i ser una de les eixides preferides per una part dels ciutadans. “Ens cal eliminar fronteres per agilitar la resolució de problemes”, expressa, “hem de transitar cap a una estructura digital global que resulte molt més participativa i democràtica”. Ni tan sols la constitució d’El Bierzo com a província dins d’una possible Regió Lleonesa li resulta suggeridora. Carrera, que forma part del col·lectiu Bierzo Aire Limpio, se centra a combatre els atacs ambientals que pateix l’entorn: el de més actualitat, la llicència que la Junta ha concedit a la cementera Cosmos perquè incinere pneumàtics a la comarca.
Tot just això, el sentiment de regió explotada i el parlar familiar, farcit de paraules asturlleoneses, va fer prendre la flama del lleonesisme en la persona de Carlos Salgado, doctor en Estat de Dret i Bon Govern amb la tesi La evolución de la identidad regional en los territorios del antiguo Reino de León. Nascut a Guadramiro (Salamanca), ara viu a Béjar, al sud de la província. És autor de La cuestión económica de la Región Leonesa, en què posa negre sobre blanc alguns contrastos ben cridaners.
“Sabia que existien grans diferències entre territoris a Castella i Lleó, però no m’imaginava que serien d’aquesta magnitud”, apunta. “Al terç occidental d’El Bierzo i la zona que separa Zamora i Salamanca de Portugal, hi ha cinc habitants per quilòmetre quadrat, hi impera l’envelliment i la despoblació”. El creixement vegetatiu, la taxa d’activitat econòmica o la renda per càpita, clarament inferior a la de Valladolid o Burgos, són uns altres elements que qüestionen les presumptes bondats de la unió amb Castella. “Només s’ha de comparar la vitalitat de Valladolid amb la imatge que transmeten els barris de Salamanca on no hi ha estudiants”, afegeix Salgado, “Salamanca, sense la universitat i la indústria del pernil de Guijuelo, ben bé seria com Zamora, una província a l’UVI”.
De fet, no creu que Salamanca es recuperarà ara que Mañueco presideix la Junta. Son pare, provinent de Palència, ja va ser alcalde franquista de Salamanca. Amb tot, Salgado troba que tampoc no serà gens fàcil que hi cale el discurs lleonesista. “Ací la gent se sent espanyola, molt espanyola, i després, salmantina”, descriu, “el sentiment lleonesista del passat ha quedat sepultat per la imposició d’un pensament castellanista”. En cas que se’ls consultara l’autonomia de què volen formar part, Salgado opina que “l’abstenció seria, de llarg, la gran guanyadora”. “Hi ha polítics coneguts que són favorables a la Regió Lleonesa i que mai no ho afirmaran en públic perquè no els interessa”, explica, “fins i tot algun alcalde de Ciutadans ja ha gosat manifestar-se en aquesta direcció”.
“Encara que en edificar-se el sistema autonòmic la Regió Lleonesa ja era de les més empobrides, aquests 40 anys no han fet sinó empitjorar la situació”, conclou Salgado, que pronuncia conferències pels municipis a fi d’alertar sobre la continuïtat d’aquesta decadència progressiva que porta al desastre.
Ell és un dels lluitadors lleonesos que s’ha proposat de recuperar el mapa de 1833, quan van establir-se les divisions provincials que, amb poques variacions, es mantenen intactes avui. Quan Lleó, Zamora i Salamanca conformaven la Regió Lleonesa. En aquell mapa, Cantàbria i la Rioja estaven inserides a l’anomenada Castella la Vella. Però, com els participants als combats de lluita lleonesa, un dels esports més tradicionals, el lleonesisme haurà d’esforçar-se molt si aspira a guanyar aquesta partida.
No hay comentarios:
Publicar un comentario