Entama l'articulu cuna referencia a la Costitución de 1978 qu'agora vien de cumplire 30 annos. Pur esu creigu que ye la data apropiada pa espublizalu.
Unvioume tamién el mapa que vos deixu. ¿A que ye prestosu?
Gracias fondeiras Quimet pul sufitu que das a la nuesa lluita purque'l Reinu de Llión siga esistiendu.
Llóxicamente, cumu Quimet ye de Blanes, l'artículu tá escritu en catalán. Na mía opinión paga la pena facere l'esfuerciu de pescancialu na llingua na que fou pensau.
La Constitució espanyola de 1978 garanteix en el seu article 2, en el marc de “la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren.
Segons l’article 143.1, tenen dret a constituir-se en Comunitats Autònomes les regions històriques. Creades el 1833, substituint els antics regnes, i encara vigents, són pluriprovincials: Lleó, Galícia, Extremadura, Castella (Castella la Vella), Toledo (Castella la Nova), Bascònia, Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia, i les Illes Canàries (primerament una sola província); uniprovincials: Astúries, Navarra, i les Illes Balears i Pitiüses; i ciutats excloses de l’organització provincial: Ceuta i Melilla.
El dret a la iniciativa autonòmica es pot exercir per dues vies diferents: mitjançant l’article 143.2 o el 151. Independent de la via escollida, les regions històriques poden adoptar l’estatus de nacionalitat o de regió.
A través de l’article 143.2, la iniciativa autonòmica resideix en les Corporacions locals corresponents (que segons la disposició transitòria primera, pot ser substituïda pels òrgans col·legiats superiors preautonòmics si existeixen, en el cas de trobar-se en règim d’autonomia provisional). A més a més, les absté de celebrar referèndum tant per a la iniciativa autonòmica com per a l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia resultants.
Tot i així, segons l’article 144 i per interès general, les Corts Generals poden autoritzar la constitució d’una Comunitat Autònoma quan no superi el límit d’una província ni sigui una regió històrica (lletra a). Aquests són els casos de: Madrid (que es separà de Toledo), Cantàbria i la Rioja (que es separaren de Castella), i Múrcia. La conseqüència fou: Castella i Lleó (formada per Lleó i la resta de Castella), i Castella-la Manxa (formada per la resta de Toledo i la província d’Albacete, separada de Múrcia).
Pel que fa a les ciutats de Ceuta i de Melilla, segons la disposició transitòria cinquena, també es poden constituir en Comunitats Autònomes a iniciativa dels seus Ajuntaments, si, en els termes previstos en l’article 144.b, les Corts Generals autoritzen o acorden un Estatut d’Autonomia a territoris que no es trobin integrats dins de l’organització provincial. L’autonomia administrativa no l’assolirien fins a 1995 quan, segons l’article 144.c, que estableix la substitució per part de l’Estat de la iniciativa de les Corporacions locals a què es refereix l’article 143.2, les Corts Generals atorgaren a Ceuta i Melilla Estatuts d’Autonomia que les defineixen com a Ciutats Autònomes, a mig pas entre Municipis i Comunitats Autònomes. Les assemblees d’aquestes no tenen capacitat legislativa, tot i que poden fer Proposicions de Llei a les Corts Generals sobre llurs competències. Tenen la intenció de constituir-se en Comunitats Autònomes.
L’article 144.c també es va aplicar en la província de Segòvia. Aquesta havia format part de la preautonomia de Castella-Lleó. Després d’intentar accedir frustradament a l’autonomia uniprovincial (volia pertànyer només a Castella), anava a ser l’única província despenjada del procés de generalització autonòmica quedant com a província de règim comú (situació que no contempla ni prohibeix la Constitució). Açò donà lloc a que les Corts Generals, exercint la facultat que li atorga l’article 144.c de la Constitució en la defensa de l’interès general, incloguessin Segòvia dins de la ja constituïda Comunitat Autònoma de Castella i Lleó mitjançant una Llei Orgànica.
Les regions històriques amb una voluntat autonomista més latent poden accedir a l’autonomia a través del complex procés establert per l’article 151 de la Constitució, que requereix dos referenda: un per confirmar la iniciativa autonòmica, proposada per les Corporacions locals o l’òrgan preautonòmic corresponent; i l’altre per aprovar els resultants Estatuts d’Autonomia. La iniciativa autonòmica té de ser acordada en un termini de sis mesos i es poden reformar els estatuts per ampliar el sostre competencial sense deixar transcórrer el de 5 anys previst a l’article 148.2, ço que els dóna un avantatge competencial de sortida; és per ço que aquesta és l’anomenada “via ràpida”.
Es tenia previst que només accedissin a l’estatus de nacionalitat aquelles regions històriques que ja havien plebiscitat Estatuts d’Autonomia durant la II República com a regions autònomes: Catalunya, Bascònia i Galícia; per la qual cosa solen ser anomenades “nacionalitats històriques”, terme no contemplat per la Constitució (però sí pels estatuts gallec, valencià, balear i aragonès). Segons la disposició transitòria segona, llurs òrgans preautonòmics procedeixen a la iniciativa autonòmica sense el primer referèndum i immediatament en allò disposat en el 148.2. Andalusia accedí finalment a l’autonomia com a nacionalitat mitjançant l’article 151, sent l’única que va celebrar el primer referèndum, frustrat a Almeria (a causa de la potentíssima campanya del Govern en contra), que finalment fou inclosa a Andalusia per Llei Orgànica en funció del 144.c.
València accedí també com a nacionalitat però mitjançant l’article 143.2: sense referenda, però amb l’atorgament per part de l’Estat de la LOTRAVA, la LOTRACA en el cas canari, (article 149.3 de la Constitució), que les equipararen competencialment a les nacionalitats de la “via ràpida” del 151. Segons la disposició addicional primera, a Navarra, la LORAFNA, equivalent a l’Estatut, suposà un reamillorament foral.
No estic en contra del procés de generalització autonòmica, establert a la Constitució i anomenat popularment “cafè per a tots”. Qualsevol altra regió històrica d’Espanya té el mateix dret que les “nacionalitats històriques” a accedir a l’autonomia. Amb aquest article intento explicar i critico com es configurà l’actual mapa autonòmic, que no es correspon al de les regions històriques existents encara (el que la Constitució preveu com a mapa autonòmic en l’article 143.1). L’actual és el fruit de l’aplicació de l’article 144 en el context dels Pactes Autonòmics entre el Govern i el principal partit de l’Oposició. Uns pactes duts a terme amb l’excusa d’un suposat interès general, amb mètodes poc democràtics, amb l’impediment imposat pel Govern de la impossibilitat d’accedir més a l’autonomia per l’article 151 i, per tant, sense consultar democràticament els ciutadans de les regions històriques afectades.
En el marc de les successives reformes estatutàries, regions històriques que s’havien definit primerament com a regions, ho han fet definitivament com a nacionalitats. Aquests són els casos de les Illes Canàries, d’Aragó, i de les Illes Balears i Pitiüses. És probable que aquesta corrent no hagi finalitzat encara. Ara bé, és impossible que les Comunitats Autònomes que no es corresponen amb una regió històrica, es puguin definir alguna vegada com a nacionalitats. Només en el marc de reformes dels límits autonòmics que permetin canviar l’actual mapa autonòmic (que per molt que diguin no està tancat) per ajustar-lo al mapa de les regions històriques, combinat amb reajustaments dels límits provincials externs d’aquestes (que ja van canviar els límits dels regnes espanyols a principis del segle XIX) serà possible que les regions històriques es puguin definir com a nacionalitats. Aquest hauria de ser el pas previ a una reforma constitucional que iniciés el procés de construcció d’una Espanya federal. No hem d’oblidar que nacionalitat és un eufemisme de nació, és a dir, significa el mateix que aquesta però no té la mateixa força legal; i açò és així perquè la Constitució intenta reconèixer (frustradament) la diversitat nacional d’Espanya dins d’una única nació.
L’Estat de les Autonomies no ha estat un fracàs, però tampoc és la solució definitiva per a l’articulació d’Espanya. L’Estat autonòmic, aquesta segona transició inacabada, té de servir per continuar implantant, cada vegada amb més convicció, una cultura federal que permeti deixar d’identificar Espanya amb Castella. Només havent-hi aquesta cultura federal podrem assolir el monarquia federalisme simètric com a mitjà definitiu per vertebrar la plurinacionalitat d’Espanya.
Segons l’article 143.1, tenen dret a constituir-se en Comunitats Autònomes les regions històriques. Creades el 1833, substituint els antics regnes, i encara vigents, són pluriprovincials: Lleó, Galícia, Extremadura, Castella (Castella la Vella), Toledo (Castella la Nova), Bascònia, Aragó, Catalunya, València, Múrcia, Andalusia, i les Illes Canàries (primerament una sola província); uniprovincials: Astúries, Navarra, i les Illes Balears i Pitiüses; i ciutats excloses de l’organització provincial: Ceuta i Melilla.
El dret a la iniciativa autonòmica es pot exercir per dues vies diferents: mitjançant l’article 143.2 o el 151. Independent de la via escollida, les regions històriques poden adoptar l’estatus de nacionalitat o de regió.
A través de l’article 143.2, la iniciativa autonòmica resideix en les Corporacions locals corresponents (que segons la disposició transitòria primera, pot ser substituïda pels òrgans col·legiats superiors preautonòmics si existeixen, en el cas de trobar-se en règim d’autonomia provisional). A més a més, les absté de celebrar referèndum tant per a la iniciativa autonòmica com per a l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia resultants.
Tot i així, segons l’article 144 i per interès general, les Corts Generals poden autoritzar la constitució d’una Comunitat Autònoma quan no superi el límit d’una província ni sigui una regió històrica (lletra a). Aquests són els casos de: Madrid (que es separà de Toledo), Cantàbria i la Rioja (que es separaren de Castella), i Múrcia. La conseqüència fou: Castella i Lleó (formada per Lleó i la resta de Castella), i Castella-la Manxa (formada per la resta de Toledo i la província d’Albacete, separada de Múrcia).
Pel que fa a les ciutats de Ceuta i de Melilla, segons la disposició transitòria cinquena, també es poden constituir en Comunitats Autònomes a iniciativa dels seus Ajuntaments, si, en els termes previstos en l’article 144.b, les Corts Generals autoritzen o acorden un Estatut d’Autonomia a territoris que no es trobin integrats dins de l’organització provincial. L’autonomia administrativa no l’assolirien fins a 1995 quan, segons l’article 144.c, que estableix la substitució per part de l’Estat de la iniciativa de les Corporacions locals a què es refereix l’article 143.2, les Corts Generals atorgaren a Ceuta i Melilla Estatuts d’Autonomia que les defineixen com a Ciutats Autònomes, a mig pas entre Municipis i Comunitats Autònomes. Les assemblees d’aquestes no tenen capacitat legislativa, tot i que poden fer Proposicions de Llei a les Corts Generals sobre llurs competències. Tenen la intenció de constituir-se en Comunitats Autònomes.
L’article 144.c també es va aplicar en la província de Segòvia. Aquesta havia format part de la preautonomia de Castella-Lleó. Després d’intentar accedir frustradament a l’autonomia uniprovincial (volia pertànyer només a Castella), anava a ser l’única província despenjada del procés de generalització autonòmica quedant com a província de règim comú (situació que no contempla ni prohibeix la Constitució). Açò donà lloc a que les Corts Generals, exercint la facultat que li atorga l’article 144.c de la Constitució en la defensa de l’interès general, incloguessin Segòvia dins de la ja constituïda Comunitat Autònoma de Castella i Lleó mitjançant una Llei Orgànica.
Les regions històriques amb una voluntat autonomista més latent poden accedir a l’autonomia a través del complex procés establert per l’article 151 de la Constitució, que requereix dos referenda: un per confirmar la iniciativa autonòmica, proposada per les Corporacions locals o l’òrgan preautonòmic corresponent; i l’altre per aprovar els resultants Estatuts d’Autonomia. La iniciativa autonòmica té de ser acordada en un termini de sis mesos i es poden reformar els estatuts per ampliar el sostre competencial sense deixar transcórrer el de 5 anys previst a l’article 148.2, ço que els dóna un avantatge competencial de sortida; és per ço que aquesta és l’anomenada “via ràpida”.
Es tenia previst que només accedissin a l’estatus de nacionalitat aquelles regions històriques que ja havien plebiscitat Estatuts d’Autonomia durant la II República com a regions autònomes: Catalunya, Bascònia i Galícia; per la qual cosa solen ser anomenades “nacionalitats històriques”, terme no contemplat per la Constitució (però sí pels estatuts gallec, valencià, balear i aragonès). Segons la disposició transitòria segona, llurs òrgans preautonòmics procedeixen a la iniciativa autonòmica sense el primer referèndum i immediatament en allò disposat en el 148.2. Andalusia accedí finalment a l’autonomia com a nacionalitat mitjançant l’article 151, sent l’única que va celebrar el primer referèndum, frustrat a Almeria (a causa de la potentíssima campanya del Govern en contra), que finalment fou inclosa a Andalusia per Llei Orgànica en funció del 144.c.
València accedí també com a nacionalitat però mitjançant l’article 143.2: sense referenda, però amb l’atorgament per part de l’Estat de la LOTRAVA, la LOTRACA en el cas canari, (article 149.3 de la Constitució), que les equipararen competencialment a les nacionalitats de la “via ràpida” del 151. Segons la disposició addicional primera, a Navarra, la LORAFNA, equivalent a l’Estatut, suposà un reamillorament foral.
No estic en contra del procés de generalització autonòmica, establert a la Constitució i anomenat popularment “cafè per a tots”. Qualsevol altra regió històrica d’Espanya té el mateix dret que les “nacionalitats històriques” a accedir a l’autonomia. Amb aquest article intento explicar i critico com es configurà l’actual mapa autonòmic, que no es correspon al de les regions històriques existents encara (el que la Constitució preveu com a mapa autonòmic en l’article 143.1). L’actual és el fruit de l’aplicació de l’article 144 en el context dels Pactes Autonòmics entre el Govern i el principal partit de l’Oposició. Uns pactes duts a terme amb l’excusa d’un suposat interès general, amb mètodes poc democràtics, amb l’impediment imposat pel Govern de la impossibilitat d’accedir més a l’autonomia per l’article 151 i, per tant, sense consultar democràticament els ciutadans de les regions històriques afectades.
En el marc de les successives reformes estatutàries, regions històriques que s’havien definit primerament com a regions, ho han fet definitivament com a nacionalitats. Aquests són els casos de les Illes Canàries, d’Aragó, i de les Illes Balears i Pitiüses. És probable que aquesta corrent no hagi finalitzat encara. Ara bé, és impossible que les Comunitats Autònomes que no es corresponen amb una regió històrica, es puguin definir alguna vegada com a nacionalitats. Només en el marc de reformes dels límits autonòmics que permetin canviar l’actual mapa autonòmic (que per molt que diguin no està tancat) per ajustar-lo al mapa de les regions històriques, combinat amb reajustaments dels límits provincials externs d’aquestes (que ja van canviar els límits dels regnes espanyols a principis del segle XIX) serà possible que les regions històriques es puguin definir com a nacionalitats. Aquest hauria de ser el pas previ a una reforma constitucional que iniciés el procés de construcció d’una Espanya federal. No hem d’oblidar que nacionalitat és un eufemisme de nació, és a dir, significa el mateix que aquesta però no té la mateixa força legal; i açò és així perquè la Constitució intenta reconèixer (frustradament) la diversitat nacional d’Espanya dins d’una única nació.
L’Estat de les Autonomies no ha estat un fracàs, però tampoc és la solució definitiva per a l’articulació d’Espanya. L’Estat autonòmic, aquesta segona transició inacabada, té de servir per continuar implantant, cada vegada amb més convicció, una cultura federal que permeti deixar d’identificar Espanya amb Castella. Només havent-hi aquesta cultura federal podrem assolir el monarquia federalisme simètric com a mitjà definitiu per vertebrar la plurinacionalitat d’Espanya.
Joaquim Verde i Llorente
2 comentarios:
De puta mare, noia!!
Ocurrencia
[escrito de Iglesias Carreño(D. Francisco)]
http://www.laopiniondezamora.es/secciones/cartaLector.jsp?pNumEjemplar=2009120700&pIdCarta=3780
7-diciembre-2009
Publicar un comentario